Un sistema hostil.

Ahir, un jove dramaturg novell, se m’atansava a la sortida d’un teatre per demanar-me consell. La seva preocupació era la dificultat que tenia per endevinar, esbrinar o descobrir quines eren les portes que havia d’anar a trucar un nou dramaturg amb els seus primers textos teatrals. Malauradament, només vaig poder dibuixar-li un panorama una mica hostil.

Un dels recursos habituals que han d’utilitzar els dramaturgs/es novells són els premis literaris. En els últims anys, però, han anat disminuint el volum de premis i les seves respectives dotacions. Sí, es poden convertir en una primera ajuda, en un primer cop a l’espatlla per continuar amb la carrera artística escollida, però no asseguren que l’obra s’acabi estrenant. De fet, en els últims anys, molts dels textos premiats en premis teatrals literaris no han arribat als escenaris.

Els teatres privats i públics no tenen unes bones comissions de lectura. Malgrat que alguns, com és el cas del TNC, anuncien disposar d’aquesta comissió, la realitat és que les respostes són lentes i excessivament subjectives, cosa que no dóna pas eines al creador/a per millorar la seva tasca. Respecte a la lentitud de resposta, només cal fer un petit exercici, enviar una obra pròpia en un teatre de casa nostra a la vegada que s’envia en alguna bústia d’un teatre d’Anglaterra o Estats Units. Podreu comprovar com rebreu resposta abans dels teatres anglosaxons que dels nostrats.

Alguns teatres, com la Sala Beckett o la Sala Flyhard, com a mínim, indiquen a la seva pàgina web on poden adreçar els textos, un correu electrònic o formulari. En la resta de casos, ni tan sols podem trobar això. En el cas del TNC, també hi podem trobar una bústia, però com és sabut, només serveix perquè el text aspiri a ser representat en forma de lectura dramatitzada o semi-escenificat, cosa que ni ajuda al creador/a ni li dóna cap mena de suport. Minsa proposta des de la institució pública que hauria de vetllar per la salut de la nova dramatúrgia catalana.

En el cas que els textos arribin als directors/es artístics dels teatres, la lectura d’aquests nous textos i més sent catalans, en moltes ocasions, comença amb desconfiança.

Per això, és més que habitual que un/a dramaturg/a novell es trobi en una mena de forat negre quan busca trucar portes o cerca bústies a on enviar els textos.

En el nostre sistema teatral, de moment, qui té veu i vot són, primer els intèrprets (grans noms que asseguren resultats de taquilla) i després els directors (que sovint es mostren molt poc interessats a estrenar un text d’autor/a autòcton perquè els pren tot el protagonisme.) Ens trobem, doncs, ara altre cop, amb un sistema teatral hostil cap a la nova dramatúrgia, sigui de la mena que sigui.

No és pas el cas del públic. El públic respon amb interès i, cada vegada més, amb un suport explícit cap a les històries locals. Però el públic no dirigeix els teatres públics.

Per això, malauradament, el primer consell que es pot donar a un/ jove dramaturg/a és que miri d’estrenar, de posar a prova, d’apropar-se al públic el més aviat millor. La jove creador/a haurà d’aconseguir seguidors, públic que comprengui que les seves històries li toquen i l’emocionen perquè ells seran els únics que li donaran suport i l’aniran acompanyant en aquest llarg viatge que es la construcció de la seva carrera artística.

Això no treu que haguem de lluitar i exigir, per part de les nostres institucions, una tasca més professional. No podem aspirar a tenir un teatre de referència quan les gestions no passen d’amateurs. Només amb la professionalitat de tots els aspirants a dramaturg/es i fent-ho millor que els gestors, podem forçar un canvi de rumb.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *